5 mesos amb nosaltres

En les últimes setmanes la nena ha començat a dir per primera vegada algunes expressions col·loquials com "que no veas", "això em mola", etc. Segons ella jo dic molt el "que no veas" però jo no n'era conscient fins que no m'ho ha dit ella. És una expressió graciosa; fa un fred que no veas!!! El "mola" l'ha començat a dir ara, després de passar una setmana amb una amiga, per tant la font és evident.

Per cert, ahir després de passar aquests dies fora, va dir que ja tenia ganes de tornar a casa, que s'hi està millor. Suposo que aquesta és la màxima efusivitat que podem esperar d'ella per expressar-nos que amb nosaltres hi està bé.

Temporada 2010-2011

En aquesta casa és impossible avorrir-se..

La talla 38 me aprieta el chocho

Posem el cas d'una nena de 14 anys, amb una alçada aproximada de 1'55 m i un pes també aproximat de 55 kg.

Objectivament, si calculem el seu IMC ens dóna un resultat de 22,89 kg/m2, que és considerat un normopes.

Subjectivament, podem dir que se la veu una nena més aviat baixeta i de complexió totalment normal tendint a atlètica. Ni escanyolida ni molt menys grassa.

Sobre el seu seus hàbits de vida apuntem que menja molt correctament i cada setmana, a més de les classes d'educació física de l'escola, fa un parell d'hores de piragüa i tres de volei.

És evident per tant que aquesta criatura té un estil de vida molt saludable i que no té cap mena de problema amb el seu pes. Doncs no senyores! Aquesta nena considera que ha d'aprimar-se gràcies al inesgotable esforç d'empreses com Inditex i altres del sector.

Només una anècdota. Anem al Zara a canviar un abric de reis i en provar-se el que volia comprovem al·lucinades que la talla que li va bé és una G. Una G?!?! Una G!!!!!!!!!!! Jo pensava que la seva talla d'abric seria una S o una XS i té una G!!!

Quina presa de pèl més bèstia i quin foment de l'anorèxia més descarat.

De debò el govern no pot fer alguna cosa per regular això i normalitzar les talles? No m'ho puc creure.

Com a societat ens hauríem de plantejar si és normal que una nena esportista i sana tingui en la seva llista de preocupacions el seu pes, i si volem permetre que 4 empresaris vells, amargats i impotents regulin la societat. Perquè això sí, quan el govern regula alguna cosa tots posem el crit al cel, però quan és un empresari-xaruc-misògin tots ho acceptem amb un "és el que hi ha".

3 de gener de 2010

Passats uns anys del dia 3 de gener de 2010, dilluns, segurament no en recordaríem res. Res si no fos perquè tenim un blog, que pot funcionar com a apunta-notes i que ens recordarà, amb el temps, que el dia 3 de gener va ser el dia que la meva sogra es va ruixar amb ambientador al ZARA pensant que es posava colònia de mostra. No va ser fins passades unes hores i notant que feia olor d'ambientador, a la cuina estant, que va caure en que la suposada colònia estava a la secció d'encens i que el que s'havia tirat per sobre era fragàncies per la llar, suposem que davant la mirada al·lucinada o el copet dissumlat a l'acompanyant dient "mira nena aquella dona" de la resta de parroquians.

Tinc una sogra trendy?

Ser o no ser, aquella asseveració tan original

Al principi ser gran era tenir fills, cotxe, casa i ser veterinària.

Una mica més tard ser gran va ser una pregunta, una bombolla feta dels desitjos dels altres. Quin noi t'agrada? Què voldràs ser de gran? A quina ciutat voldràs viure? Quants fills voldràs tenir? Aleshores crec que volia tenir 7 fills..quines coses.

Després ser gran era el no ser del present. No seré més tímida, no seré més vaga, no seré més gorda, no seré inconstant, no seré més mala estudiant.

I ara estem en el sóc. L'estat permanent de projecció és temptador com a fuga en el temps i de la realitat. I potser és ara quan començo a adaptar-me a la realitat, sense acomodar-m'hi gaire, del ser. I prou.

El futur potser és explicar-ho als demés.

"Hey, John! Aquesta sóc jo!"

D'hàbits i costums

La nena va arribar fa un mes i mig. Matinar, estar una pila d'hores a l'escola, veure putes a la carretera, intentar entendre el facebook, aprendre a contestar quan li parlen, anar al cine, menjar verdura, etc. son petites parts de la seva rutina i dels nous hàbits que va fent sense majors problemes.

A dutxar-se diàriament si resisteix una mica. Cada dia se li ha de recordar i tot i que ho accepta, no perd l'esperança de trobar-nos un dia amb la voluntat baixa i que la deixem anar a dormir sense passar per l'aigua.

A resar ja és un altre tema. En arribar va demanar una manta. Sabies que havia resat perquè al voltant del bidet hi havia una inundació. Normalment dos o tres cops al dia.
Aquest hàbit l'hem respectat però no l'hem fomentat. Un dia li vaig explicar que jo no crec en cap Déu i vam estar parlant - tot i que realment va ser un monòleg- de totes les religions que hi ha al món. Amb això no vull dir que la vaig condicionar, perquè no ho crec. La qüestió és que l'hàbit de resar l'ha perdut. Tots sabem que no resa; nosaltres ho sabem i ella sap que ho sabem, però s'ha convertit en un tema tabú.
I això també ho respectem. No deu ser fàcil començar a obrir-se al món després de catorze anys monocolors.

Sí, sí, sí

Literalment, quatre coses

1.- Mai hagués pensat que per un tros d'escorça de pi pagaria 1000 € però ho he fet; o pagava o el gos amb l'escorça de pi al seu ventre se n'anaven a criar malves.

2.- Tampoc hagués dit que crear una empresa fos tan complicat. Em costa de creure que no es puguin simplificar i centralitzar tots els tràmits en una oficina única per facilitar una mica les coses a les persones que com jo, pensen arriscar els seus diners en un projecte que a més d'aportar alguna cosa al panorama cultural del nostre país (o comunidad autónoma)(reobro parèntesi per dir que trobo que m'ha quedat molt tevetresina la frase anterior i ja tanco parèntesi) també pot acabar reportant diners a l'administració en forma de creació de places de treball i amb tributs.

3.- Ara que tothom comença a buscar dietes i prepara plans d'aprimament amb delit nosaltres ens n'anem a menjar migas per celebrar qui sap què.. Muy mal..fatal com diria el Nacho Vegas. Després ens tocarà amagar el michelín sota muntanyes de roba i potser l'Espe ens fa fora del país. Ah no, perdona, que nosaltres el cap en principi no ens l'hem de tapar.

4.- És d'un indignant infinit que Conxita no tingui bolos.

Cartes a un fill incert. Carta 2

Sempre que me'n vaig al llit tinc idees per escriure que a l'endemà se m'han oblidat i aquest és el motiu principal pel que escric menys i m'hauràs de disculpar.

Últimament he escoltat 3 o 4 cops el disc d'ü_ma i m'encanta. Des de fa un any i escaig escolto músiques de tota mena però he estat més de 10 anys escoltant flamenc amb poques excepcions. Potser la música que escoltes té una relació amb el moment que vius. Però no sé, potser no..en realitat jo no sé res.

Ja m'he acabat el còmic del que et volia parlar l'altre dia: Fun home d'Alison Bechdel. Te'l recomano i per cap motiu particular, ja veus que avui estic poc contundent.

Està bé no ser massa contundent quan ets una persona tan impressionable i d'i

dees canviants.

I es que de vegades em pregunto perquè està ben vist tenir una idees fixes i immutables. És absurd. No pots pensar el mateix quan tens 15 anys i has viscut unes coses que quan en tens 28 i n'has viscut n més. Si ets igual que fa 10 anys i a més n'estàs orgullós...fes-t'ho mirar.

Ahir vam anar la iaia, la M Àngels, la Sira i jo a la concentració que es va fer davant la subdelegació del govern per l'Aminetu Haidar. Quan vaig a una concentració d'aquesta mena sempre passo una bona estona amb ganes de plorar.

La Sira està molt volcada en el cas de l'Aminetu Haidar. Avui ha enviat un correu amb aquesta foto i un text als seus amics.

I la millor notícia d'ahir: La iaia va parlar amb un dels homes que porten els papers de la Kaltoum i sembla que ja té el passaport fet i només cal el visat. Potser després de mig any d'espera la tenim ja entre nosaltres. Visca!

Cartes a un fill incert. Carta 1

Tinc un blog des de fa anys però no tinc temps o ganes de pensar en coses enginyoses cada dia i he decidit escriure un blog per a tu, que algun dia seràs el meu fill, per explicar-te el que faig i penso ara que ens apropem al 2010. Segur que tu, fill incert, si ho llegeixes mai, al·lucinaràs amb els costums que tenia, les coses que feia o el que pensava. I jo també al·lucinaré. Al·lucinarem els dos.

T'adverteixo que si intentes trobar una coherència o un ordre al que escriuré no la trobaràs.

Comencem doncs...

- Últimament estic llegint molts llibres i còmics de la biblioteca. Per fi després de mil anys de situació irregular (passat fosc) m'he tornat a fer el carnet i ara cada cop que agafo en préstec un llibre em sento idiota; he estat durant anys fent uns consums mitjans de 50 € al mes en llibres que em podria haver estalviat. Sempre em queixo de la meva situació econòmica però es que tinc la ma foradada i a aquestes alçades crec que ja se m'ha cronificat. A més, té un component genètic.. el teu avi és la persona més capriciosa i gastadora del món. I el teu besavi ho era tant que passava les tardes comprant al Corte Inglés i després tenia centenars de futileses sense ni estrenar a casa. Però reconec que això de la genètica és una excusa qualsevol perquè la teva àvia és la persona més austera del planeta. Quina combinació, no?

Un dels còmics que em vaig llegir la setmana passada va ser Pedro y yo de Judd Winick. Me'l vaig llegir en un parell d'hores. Vaig acabar plorant i crec que mai abans ho havia fet.

Parla de la relació entre un noi heterosexual i el seu amic homosexual amb sida. La història transcorre als anys 90, quan la gent encara es moria d'aquesta malaltia.

S'han fet llibres i pel·lícules d'aquest tema però des d'aquest enfocament jo no en recordo cap i que m'arribés a la fibra sensible d'aquesta manera menys.

T'anava a parlar d'un altre còmic però ja ho faré en un altre moment perquè avui estic espessa.

- S'acaba el pont i demà he d'anar a treballar. Hem de començar un experiment però encara no tinc molt clar com ho farem. Tinc una feina que requereix grans dosis de paciència perquè tot és molt lent, ganes de relacionar-te perquè per qualsevol experiment o anàlisi has de posar-te d'acord amb més d'una persona i una bona agenda perquè sempre es fan varis projectes alhora. En aquesta feina la productivitat és un concepte estrany.. reconec que visc en un món laboral irreal si tenim en compte la realitat general.

- Avui he dinat a un libanès de Gràcia amb el Robert i la Sira. 2 plats combinats, una ampolla de vi, 2 tes i 2 pastes per 35 €. No està malament.

Dilluns 7 de desembre

La mare sempre ens ho deia quan érem petits; la violència genera violència. Alhora també ens deia que ens havíem de saber defensar, i no únicament de la violència física.

I el que no pot ser és que posis llenya seca, boletes de paper de diari i alcohol, encenguis el foc, l'atiïs i que després et queixis perquè et cremes.

Divendres

De vegades penso que podria arribar a la feina vestida de pantera rosa i ningú ho trobaria estrany i a casa podria arribar amb una cresta de color verd i al cap d'una setmana potser algú em diria "t'has fet alguna cosa al cap, oi?"

Estic tan acostumada a que tothom estigui al seu mon que no sabria viure en un ambient més atent, per dir-ho eufemísticament.

Video

A moltes ens agradaria ballar així

Aquella memòria desagradable que té internet

Publico un text que vaig escriure el gener d'aquest any i que no vaig publicar suposo que perquè em semblava mal escrit. Com que el que deia segueix sent vigent i a més estic poc exigent amb el que escric, ho deixo penjat sense cap modificació.

Ahir vaig posar el meu nom a un cercador i aquest va tornar unes quantes entrades. Totes es referien a mi. És el que té tenir un cognom estranger i un nom català, sempre tens la seguretat que tu ets tu.

L'únic que em va molestar molt va ser comprovar que la primera entrada que hi apareixia era la d'un text que vaig enviar a un diari digital ja fa mooolts anys. Em vaig morir de vergonya i no vaig entrar a llegir-la. De fet el que vaig sentir va ser vergonya aliena, perquè la persona que va escriure allò ja no existeix. En canvi...tota la gent curiosa que posi el meu nom i vagi a parar aquí pensarà que jo, ara i aquí, segueixo sent això (que ho sóc, però ara sóc això amb més coses i per tant el resultat és inimaginable).

De gossos, peixes i Sires

Des de fa cinc mesos tinc un gos i no m'espanta la responsabilitat de cuidar-lo. Encara fa més mesos que tinc unes peixes d'aigua freda i tan poca és la por que tinc de responsabilitzar-me'n que els hi acabo de comprar un aquari que dobla el volum del primer.

I des de fa gairebé cinc anys que estic amb tu i lluny d'espantar-me he començat a pensar que hem d'estalviar si de debó volem anar formant un projecte en comú.

Suposo que aquestes anècdotes juntes fan pensar que m'estic fent gran.

NOTA: Crec que per primera vegada he justificat el text de l'entrada del blog. Un nou indici del meu pas a la vida adulta?

Per sort, la depressió dels diumenges encara no és mortal i avui és dilluns i estic viva i coleando

- Ahir a la nit vaig detectar que tinc els dits petits de les dues mans - però especialment l'esq- mig adormits. Aquest matí a piano ha sigut patètic; per una banda duia unes sandàlies que no feien gens de soroll i no em portava bé el peu perquè estava més pendent del soroll que del temps i el compás, després, com que darrerament no toco em notava molt patosa i els dits no anaven sols sinó que havia de pensar, i a sobre els putos dits petits adormits quan tenia un munt d'acords i els necessitava apunt, i per si això fos poc treballant partirures amb bastants matissos. Però tot moment dolent té el seu cim; fer un exercici de dissonàncies. En aquell moment m'he sentit com una nena a la que li regalen un pianillo i no sap què fer; les meves mans adormides fent raaang xiiiimmmm trarararangggg..

Només podiem riure i acabar la classe.

- Aquest cap de setmana han passat moltes coses, necessito una setmana per digerir-les.

- Necessito una entrada sencera per explicar la sitcom en la que visc, i crec que aviat ho faré, però de moment un aperitiu..

Avui en arribar de classe de piano he trobat a la tieta a la cuina, davant de la tele i esperant el chupinazo, despullada, i amb una bata de la feina (d'aquelles de metge amb la creu blava de l'ICS) per sobre. En preguntar-li "què feia així" només m'ha dit que "les d'hivern fan massa calor" i m'ha seguit ignorant, pendent de la TV. A contracor, m'he reprimit de fer qualsevol comentari graciós, perquè dubtava totalment de la seva reacció.